Plats trencats

I de cop el plat pica contra el terra, trencant-se en mil bocins.

I a cada xic esmicolat, pedaços de tristesa, desil·lusió i fracàs.

Sovint, diem sense pensar o bé, encara pitjor, pensant intencionadament, missatges plens de la mateixa tinta vermella que rodejava el suspens a l’examen escolar.

No sé si el recordes o si ha estat el teu cas.

La mateixa tinta que, malauradament i erròniament, ens definia. Limitant-nos tant, que fins i tot era capaç de generar fronteres, murs i barreres entre iguals. Sumant adjectius a les nostres autodescripcions.

Quants d’aquests missatges plens de paraules, queden gravats i tatuats més enllà de la pell, perdurant i acumulant més que pols durant anys.

El plat, fet a xics ben esmicolats, no deixa de ser una imatge inventada del que passa a dins de l’infant. Aquell infant que creix acumulant caps d’any i canvis davant del mirall.

Tots hem tingut a dins nostre, un plat que esclata contra el terra al escoltar paraules farcides de pólvora.

Ara bé, heu pensat alguna vegada quants plats deuen haver esclatat a les vides de les persones amb dislèxia?

Amb autisme?

Amb hiperactivitat?

Amb dèficit d’atenció?

Durant quan de temps i quants pedaços hauran d’haver recollit per tornar a construir, potser a xics ben petits, plats trencats que podien haver-se evitat.

Potser una vaixella sencera.

Igual,

com tants suspensos,

de tinta vermella.

Escrit: Núria Bach