Fet i amagar

-Això ja no s’arregla, oi?

-El què?

-Tot això. Tot el que se’n va, se’n fuita, així, a tota velocitat. Ja no s’arregla, veritat?

Em va preguntar no només amb la seva veu,  sinó també amb els seus ulls descolorits pel pas dels anys.

Es referia a totes aquelles paraules que començaven a escapar-se com sorra d’entre les mans.

Paraules que iniciaven a evaporar-se just davant seu.

Paraules que semblaven jugar a “fet i amagar”.

Recordeu aquell joc de quan érem petits?

Doncs sembla que amb el pas dels anys, hi tornem a jugar, però aquesta vegada correm rere els noms dels nostres fills.

Perseguim sovint sense èxit com es deia la persona que ha estat company de vida.

Busquem la ciutat que ens ha vist créixer.

Perseguim el nom d’objectes.

Cerquem fins i tot,

el propi nom.

 – És trist, saps què vull dir…? Francament, és dolorós veure com les paraules marxen quan encara em queda per dir.

Treballar amb les paraules i amb els silencis.

Amb les coses que no es diuen. Les que callen, secretes i confidents.

Treballo amb l’absència dels records desapareguts, i amb aquells que es revifen com una flama darrere un nom, una imatge o un perfum. Treballo amb els dolors d’ahir i amb els d’avui. Amb les alegries inesperades.  I amb la por de morir. Això forma part de la meva feina.

Imagineu-vos l’oportunitat que tinc d’ajudar a dir… tot el que tenen a dir.

Escrit: Núria Bach