Quan la resposta és SÍ

fa explotar la bombolla brillant de sabó amb el seu petit dit,

et mira

i somriu.

 

 

Aquest moment, inicialment, tan petitó i fràgil esdevé un moment d’aquells importants i sòlids, farcits d’èxit.

I em preguntaràs: -Això és èxit?

I sense dubtar, et respondré: -Sí.

 

 

I de sobte,

allarga la seva mà i davant la consigna:

-Xoca!

Ho fa. Fa esclatar el soroll de la seva mà en contacte amb la teva.

I em preguntaràs: -Això és èxit?

I sense dubtar, et respondré: -Sí.

 

 

D’una revolada

la seva mirada et busca.

Sap que hi ets i que comparteixes l’espai amb ell.

I em preguntaràs: -Això és èxit?

I sense dubtar, et respondré: -Sí.

 

 

En un moment inesperat,

la curiositat es desperta i t’agafa la mà per a explorar, conjuntament, allò que hi ha dins de la caixa que havies deixat (conscientment) a sobre de la taula.

I em preguntaràs: -Això és èxit?

I sense dubtar, et respondré: -Sí.

 

 

Tots aquests moments, aparentment, petits i fràgils donen lloc al què nosaltres en diem, prerequisits del llenguatge.

Mirada conjunta, interès cap a l’altre, atenció sostinguda…

 

 

Sovint, davant el nom autisme ens quedem paralitzats. Ens creiem tenir les mans buides de recursos, ens inventem pel·lícules d’Oscars de guions foscos. Comprem llibres, cerquem webs, busquem fins i tot, respostes amagades sota pesades pedres.

Però allò que marca recorregut, ho tenim just davant.

Només cal saber què mirar per veure i sentir

com n’està de ple,