Actriu de teatre i pintora. Un cos ple de paraules i colors. Amb 76 anys, l’ictus va apagar les llums de l’escenari de la seva obra principal. Deixant-ho tot negre. El llenç, d’aquell futur quadre, sense pinzellades. Deixant-ho tot blanc.El negre…

I de cop, fa explotar la bombolla brillant de sabó amb el seu petit dit, et mira i somriu.     Aquest moment, inicialment, tan petitó i fràgil esdevé un moment d’aquells importants i sòlids, farcits d’èxit. I em preguntaràs:…

-Això ja no s’arregla, oi?

-El què?

-Tot això. Tot el que se’n va, se’n fuita, així, a tota velocitat. Ja no s’arregla, veritat?

Em va preguntar no només amb la seva veu,  sinó també amb els seus ulls descolorits pel pas dels anys.

I de cop, la imaginació fa de les seves i acaba per dibuixar migs somriures que parlen del plaer per escriure. Asseguda a la petita cadira groga del despatx, passo hores observant, mirant. He d’estar atenta, ser ràpida, ja que…

I de cop el plat pica contra el terra, trencant-se en mil bocins. I a cada xic esmicolat, pedaços de tristesa, desil·lusió i fracàs. Sovint, diem sense pensar o bé, encara pitjor, pensant intencionadament, missatges plens de la mateixa tinta…

La certesa del seu adéu corria a contrarellotge. I va anar-se’n. Es va apagar. Ella així ho va decidir. Ella tenia el botó. I el va prémer. Amb la seva mà al cor, es va acomiadar. Ho va fer tal com m’explicava…