La recepte no només del pastís

Començo a olorar el pastís que aguanta les deu espelmes.

Un pastisset fet a capes, plenes de cura, amor i atenció.

Els anys han passat de pressa, això és cert.

Però ara que, com t’he confessat, començo a olorar el final de la meva primera dècada treballant com a logopeda, em venen al cap persones que han confiat en mi per a acompanyar-les.

Així doncs, veig més que necessari aturar-me i donar (-te) les gràcies.

Un gràcies especial allà on estigueu:

Al Raül (afàsia global) el meu primer pacient. Que anant amb bicicleta amb el seu fill, un cotxe no va frenar. Junts, vam recuperar el somriure i vam fer les paus, una miqueta, amb la vida.

En Josep (afàsia motora), que després de veure cremar la fàbrica on havia treballat anys, va patir un ictus. Encara recordo com em vas agafar les mans, l’últim dia, abans de donar-te l’alta.

Al José (afàsia motora), que amb 62 anys  es va tornar a casar i jo, la logopeda, vaig cridar, llençant un grapat d’arròs, allò de: ¡Que vivan los novios!

A l’Adela (afàsia global). L’epilèpsia va ensorrar tot allò que havíem construït. Va ser, com si la sorra s’escapés d’entre els dits. Gràcies a la seva família, que va apostar per mi fins una setmana abans d’aixecar el vol. Només pel simple fet, del seu somriure quan em veia entrar per la porta de l’hospital. Si sabessis Adela, com són de bons els croissants de la pastisseria on treballa la teva filla…

Al Manel, qui amb el silenci asfixiant de l’anàrtria, avui en dia, continua donant-me lliçons de vida.

Al Ramon (paràlisi facial). Algun dia, aniré a Dubai i podré veure la bellesa d’aquelles dones que em descrivies. Allà on siguis, penso molt  en tu.

A la Ramona (atàxia cerebel·losa) per ensenyar-me a cuinar i llegir juntes a la Tatiana Sisquella.

Al Charly (Traumatisme) per ensenyar-me al Johnny Cash.

A l’Ariadna, que amb dislèxia, el seu escrit va guanyar els Jocs Florals i va sentir l’emoció de veure com docents i alumnes l’aplaudien.

Al Biel, que sap que la dislèxia és un camí de fons. Per això, és un gran esquiador.

Al Jon, per la seva saviesa emocional, a tan curta edat.

Al Borja que, expert en superar dificultats,  m’ensenya a mi, en lloc de jo a ell.

A l’Àlvaro, qui capaç de posar els dits en els endolls i donar tres o quatre voltes al món en una hora, ara treu notables i excel·lents. Ets un clar exemple d’implicació, confiança i constància.

A la Júlia, per les estones de teatre i de lectures de la Ruby. Per destapar juntes la capseta on reposen, a vegades adormides, les paraules. Per ensenyar-me com brilla la flameta quan allò que fem és significatiu i deixar-me conèixer les abraçades de la petita Laia.

A l’Encarna (afàsia sensorial), qui em cridava perquè marxés de casa seva i va acabar regalant-me préssecs, peres i tomàquets del seu hort i em va dir allò de: TE QUEREMOS MUCHO YO, PACO Y MI HIJA FÁTIMA.

A mí cordobés José María (afasia motora). Seguro que sigues tocando el acordeón sentadito en alguna nube. Estoy segura de ello.

Al Julià (disàrtria i disfàgia) per ensenyar-me tots els bolets que hi ha al Berguedà i per somiar junts amb una caseta al peu del Pedraforca.

Al Domènec (ictus), que m’espera a la residència i cantem junts aquella del Nino Bravo, Un beso y una flor. Tu no ho saps, però algun dia, et faré arribar una paella d’arròs d’aquelles que tant enyores.

Al Pepe (traumatisme), per sumar-li valor i significat a la paraula FAMÍLIA.

Al Nil perquè, com va dir el seu pare, les seves llàgrimes en donar-li l’alta van ser la millor campanya.  Les flors continuen vives.

A la Laura, perquè la intel·ligència límit no va frenar que marxés al Canadà tota sola. Gràcies Gemma per deixar-me acompanyar a la teva filla en aquesta aventura.

A l’Enric, perquè el teu gest de victòria al vídeo de la Marató de TV3, va ser un èxit per a mi. Maribel, gracias por seguir pensando en mí en Navidad.

A la Natàlia, que amb  hemiplegia té més ritme que tu que em llegeixes i jo, junts.

Al Diego, per la complicitat en cadascuna de les bromes. Per ser el relacions públiques i el terapeuta número 1.

Al Pablo, que anys després, el seu cor de pelfa continua ocupant el prestatge del centre. Pablito, tant de bo sàpigues com estimo la vida que desprenen els teus ulls.

Al Marc, a la Lucia, a la Mara, a l’Àlan, a l’Arnau, a l’Andreu, a l’Àritz, al Joanet, a l’Àlex, al Gorka, al Valentín, al Lautaro, al Pau, a la Júlia, al Nico que ara és petitó, però un dia serà molt gran…

Ja veus. Un pastisset ple de vida.

Començo a sospitar que la recepta, no només del pastís, bé podria ser CURA, AMOR I ATENCIÓ.

Escrit: Núria Bach