A vista d’ocell, els Dolomites

La certesa del seu adéu corria a contrarellotge.
I va anar-se’n.
Es va apagar.
Ella així ho va decidir.
Ella tenia el botó.
I el va prémer.
Amb la seva mà al cor, es va acomiadar.
Ho va fer tal com m’explicava entre les quatre parets del despatx.
No t’enganyo si et confesso que no va ser fàcil escoltar-la parlar d’eutanàsia.
Amb 56 anys, l’esclerosi múltiple la va saludar i si va quedar. Durant poc més de dos anys vàrem fer que els pulmons s’omplissin d’aire del bo parlant de llibres i viatges. Escoltàvem a Nirinjan Kaur per connectar de nou amb aquell cos que semblava silenciar-se. Que semblava revelar-se com un adolescent anant a la seva.
Vàrem aconseguir deixar els de l’Hospital del Mar al·lucinats amb els resultats de l’espirometria. Fèiem broma i rèiem sempre.
L’esclerosi múltiple i aquella paraula: eutanàsia.
Sempre he dit, perquè així ho he vist, que l’autèntica vida és aquella que està a la vora de la mort. Allà no hi ha filtres, no hi ha capes. Només hi ha l’ànima vestida de puresa. Plena de certesa.
Em comparties un:
-Tinc el cor ple per la vida que he tingut i estic preparada per anar-me’n.
Ho deies amb aquell fil de veu que ja no reconeixies com a teu.
Una intervenció.
Una infecció.
Una flama que s’apaga.
Una decisió que no s’amaga.
Ella tenia el botó.
I el va prémer.
Amb la mà al cor, va acomiadar-se’n.

Vola lliure i ben alt, M.
Sobrevola a vista d’ocell aquell viatge pendent als Dolomites.
El llibre Pa de llimona amb llavors de rosella sempre portarà el teu nom.

Escrit: Núria Bach