A dins nostre, un riu subterrani.

A pocs dies de celebrar la nit més curta i màgica de l’any, la nit de Sant Joan, vàrem proposar una activitat. A partir d’ara, ja avanço, serà el nostre petit ritual abans de la revetlla.
Agafar un full blanc (el color de la puresa) i buidar-nos escrivint tot allò que portem a dins, que molesta o fins i tot fa mal.
Posar paraules, dibuixos o gargots a tots aquells nusos que sovint es tornen sòlids com pedres i resistents a la idea de desfer-se a mesura que passen els anys. Allargar la mà (dins nostre), agafar i sostenir aquelles pedretes que trobem dins del nostre riu i donar-los lloc i visibilitat. Mirar-les de ben a prop.
Un fil musical, un full, un bolígraf i donar temps i espai a una consciència que necessita ser escoltada. Quin gran aprenentatge, aquest d’escoltar-se a un mateix. Com n’és de gran i potent aprendre a identificar pedretes que reposen al fons del nostre riu intern, remoure l’aigua i dir:
—És hora que us mogueu, canvieu de lloc, avanceu, rodoleu i us aneu polint fins a agafar una nova forma.

Abans de compartir algunes de les pedres que s’han anat trobant en diferents rius plens de vida, vull agrair la generositat de tots els qui van fer la pràctica. Petits i grans van connectar amb la saviesa que hi ha dins d’un mateix.

• Odio que la meva iaia tingui el meu germà de preferit.
• L’escola és una presó de la qual no puc escapar.
• Cuando mi amiga me ha robado a mi otra amiga.
• Haber hecho una vida difícil a mis padres.
• Que em diguin coses de les meves tetes.
• Un dia vaig vomitar al menjador. El menjar no m’agradava. Ara, cada vegada que li dic a la monitora que no m’agrada el menjar, ella em diu: —Què, tens ganes de vomitar, eh?
• Quan estossego per la bronquitis, el meu pare i el meu avi em miren i em diuen: —Fuma, fuma.
• M’arrepenteixo d’haver-me posat d’aquella manera a l’aniversari del meu tiet.
• No me gusta mi puta enfermedad.

Un cop escrit, es va agafar el full i es va doblegar, arrugar, estrènyer, apretar fins a deixar-lo dins d’un cistell. Rebossaven els papers, fent visible que cadascú de nosaltres té un riu intern amb alguna que altra pedreta.
Després, amb aquests escrits, vam fer la nostra pròpia foguera. La nostra revetlla.
Això és el que els nostres ulls van poder veure: com els papers es fonien entre flames, com les paraules, els traços i els dibuixos es cremaven fins a desaparèixer.

La part que els nostres ulls no van veure, però que el cos —n’estic segura— va sentir, va ser com, fent aquesta pràctica, dins nostre va començar a ploure. Omplint el nostre riu d’aigua neta, pura, clara, renovada, transparent i brillant.

El foc, visible.
L’aigua, l’origen d’una nova vida.

I així, entre flames que alliberen i aigua que purifica, vam entendre que dins nostre sempre hi ha vida en moviment.
Que cada pedreta pot esdevenir sorra.
I que escoltar-nos és el primer pas per tornar a fluir.

Escrit: Núria Bach.