Des de dins

Es tracta d’un escrit per a despertar el poder de l’empatia i la necessitat básica de l’ésser humà: rodejar-nos de més humanitat.

Tot i que l’escrit és dur, també ho és patir un ictus i considero que entendre el procés intern que pot patir la persona afectada és un aspecto que cal difondre per a sensibilitzar efectivament a la societat.

Reflexió publicada a la Revista del Col·legi de Logopedes de Catalunya [35] desembre del 2019.

DES DE DINS

I de sobte, la llum s’apaga.

Obrint els ulls lentament en una habitació desconeguda, et trobes envoltat de mirades aparentment conegudes que et parlen de la incertesa i la por de l’instant. Sense tenir forces per demanar que és el que ha passat, intentes beure d’un got de plàstic blanc però, aquest acte tan freqüent en el teu dia a dia, ara esdevé un repte per a tu.

Enllitat amb llençols tibants per l’ús de desinfectant, el cos et demana incorporar-te, i és en aquest moment que un pensament fugitiu et diu que tota la part esquerra del teu cos no es mou. Però tot i la certesa del missatge, l’esgotament et demana aclucar els ulls i descansar de nou.

Una continuïtat de mans familiars reposen sobre el teu braç i la teva mà, però malgrat les ganes que tens de sentir l’escalfor i el tacte familiar, hi ha quelcom desconegut que et dificulta percebre-les i gaudir-les.

Et fixes en les boques dels qui et vénen a visitar i veus com s’obren i es tanquen, però ni hi sents amb claredat ni entens amb certesa.

Vols demanar que t’ha passat, però quan acumules prou energia per començar a parlar, veus que els ulls dels familiars s’obren, omplint-se cada cop més d’una confusió desconeguda que amenaça pànic. Acabes per adonar-te de com les teves paraules es perden en laberints de difícil rebuda.

Gent d’uniforme i bata blanca entren decidits a satisfer els seus objectius.  L’agilitat sovint acompanyada de fermesa fa que t’incomodin tantes visites.  Veus  com et belluguen per canviar-te els llençols, com t’eleven i et fan girar en grues, com envaeixen la teva intimitat amb tovalloles sense suavitzant i com intenten alimentar-te amb menjar insípid i sense color.

Mires sense mirar a qui es dedica a posar nom als múltiples símptomes, i dubtes que les seves paraules omplin la necessitat dels teus per a entendre el teu estat. Paraules tan complexes com difícils d’assumir.

Amb el pas dels dies, els barrots de la  garjola es van fent cada cop més tangibles. La presó és el nou estat del teu cos. Des d’allà dins els teus crits incomoden més que el silenci. De sobte, les llàgrimes cauen i  semblen ser les úniques que no han canviat.

En aquell moment desitges que algú dibuixi amb humanitat la porta de sortida i encengui de nou aquell llum apagat.

I de sobte, el llum retorna.

Núria Bach