Un mig somriure d’estel fugaç

I de cop,

la imaginació fa de les seves

i acaba per dibuixar migs somriures que parlen del plaer per escriure.

Asseguda a la petita cadira groga del despatx, passo hores observant, mirant. He d’estar atenta, ser ràpida, ja que a vegades, força sovint, succeeixen “coses” en fraccions de segon. Com quan de nit, mires la immensitat del cel i de cop, et sorprèn el pas d’un estel fugaç.

Bé, doncs fa uns dies dos infants em van regal dos somriures que van ser com dos estels fugaços al mig d’un cel nocturn.

Us explicaré com va anar.

En general, les personetes que tenen dificultats en l’aprenentatge de la lectoescriptura són hàbils, tan hàbils com gimnastes olímpics, en allò de buscar excuses per tal de no dedicar ni cinc minuts en això d’aturar-se per a llegir i escriure. Són capaces de marxar corrents, fent piruetes i salts mortals enrere per tal de no fer-ho.

Doncs bé, dues d’aquestes personetes estaven escrivint. Però no era un escriure per escriure. Havien aconseguit allò que va més enllà de l’acció d’escriure.

Sorprendre’s amb la seva imaginació.

Jugar amb ella

i senzillament, teclejar allò que veuen

com una pel·lícula en el seu caparró.

I somriure

davant la seva pròpia inventiva.

Com un estel fugaç

en mig del cel nocturn,

el dibuix d’un somriure

que parla del plaer d’escriure.

Gràcies,  Alessandro i Álvaro per deixar-me veure l’estel fugaç del vostre mig somriure quan escrivíeu.  Aquí, teniu la primera fan de tots els vostres futurs escrits.

Escrit: Núria Bach