Quan tot sembla glaçar-se

Actriu de teatre i pintora.

Un cos ple de paraules i colors.

Amb 76 anys, l’ictus va apagar les llums de l’escenari de la seva obra principal. Deixant-ho tot negre.

El llenç, d’aquell futur quadre, sense pinzellades. Deixant-ho tot blanc.
El negre del silenci.
El blanc de la buidor.

S’havia sentit durant anys, lliure. Era vent, movent-se sobre escenaris. Havia recitat llargs diàlegs. Havia vestit amb els seus quadres, parets de galeries. Havia escoltat i respirat l’aplaudiment, més d’un dia. Potser, s’havia nodrit a miquetes de la generositat de l’elogi.

Aquell havia estat el mapa de la seva vida. Una vida feta a mida, fins el moment previ al negre i al blanc.

Recordo la primera sessió. Aquella veu que xiuxiuejava. Aquells ulls que s’apagaven. Aquell cos gèlid i rígid, no només pel fred de novembre.

 

A vegades, sembla glaçar-se la vida.

Vaig acostar la petita estufa del despatx al seu cos. Amb la intenció d’embolcallar-la com si es trobés dins de la calidesa d’una abraçada.
Havia rondinat. Ella no volia ser-hi allà. En aquelles quatre parets compartides amb una estranya «de bata blanca».
Creava murs sense maons. Només amb celles elevades i furtives mirades.

Ictus. Disàrtria. Bradilàlia. Dificultat articulatòria. Disfàgia. Dificultat d’alimentació. Braç hemiplègic. Espasticitat. Dificultat de moviment. Bradicinèsia.

A vegades, sembla glaçar-se la vida.

A vegades, ens tornem petits icebergs. Aïllats, solitaris, i tallants que floten, perduts, enmig d’un intens oceà.

Sabeu?
Ahir, vàrem sortir al carrer carregades de pinzells i un petit llenç.
Vam apujar el volum de Les quatre estacions de Vivaldi.
Vam omplir de paraules aquella experiència, la de traçar de nou.
Li vàrem posar títol al quadre.
Va rebre elogis,
sobretot,

per tornar a omplir la vida de paraules i colors.